Entrevistes / Salvador Oliva

Entrevista feta a Girona el 9-XII-2003 amb motiu de la publicació d’una nova traducció de Shakespeare (Tragèdies, Biblioteca Pompeu Fabra-Destino), revisió de les traduccions que va fer ell mateix als anys 80.
Salvador Oliva

catedràtic de Filologia Catalana a la UdG i traductor de Shakespeare
“La recerca de poder està lligada amb la pobresa interior”

 

S

egons ha dit diverses vegades, quan TV3 li va encarregar als anys 80 traduir els drames de Shakespeare no va poder seguir el ritme que hagués volgut. Quines són les principals correccions que ha fet ara respecte a la primera traducció? 
Sí, el contracte que tenia amb TV3 era molt dràstic: havia de lliurar dos actes cada mes. Això, en prosa, ho hagués tingut enllestit de pressa, però en vers és molt lent. Has de buscar molts sinònims, procurar que la mètrica funcioni bé… En fi, és complicat. De totes maneres no estic descontent d’aquella edició, però va quedar bruta, mal puntuada, s’havia de llimar. Hi havia alguns versos massa llargs: combinacions de deu i de vuit síl·labes o de vuit i de deu, i a la nova versió pràcticament només hi ha decasíl·labs o alexandrins, i dodecasíl·labs. 

Pot explicar una mica el que afirma de Hamlet a Introducció a Shakespeare: «A Hamlet hi ha més pensament que a cap altra obra de Shakespeare»?
La veritat és que no em reconec a mi mateix en aquesta frase, però si l’has trobat és que la vaig escriure (riu). El que devia voler dir és que és una tragèdia típica de revenja, de les que n’hi havia hagut moltes a l’època. El que fa Shakespeare amb aquesta història, com gairebé sempre, és agafar coses ja existents i transformar-les per fer el que ell realment volia. Amb «pensament» volia dir segurament que és una obra que tracta les qüestions més importants de la vida humana: existir o no existir, ser o no ser, suïcidar-se o continuar vivint. Tot parteix de la bestialitat que representa el fet que a un adolescent se li aparegui el pare mort i li expliqui que ha estat assassinat pel seu cunyat, i que la seva mare ho sap… Això provoca una mena de trasbals molt fort al nano aquest i es presta a parlar de les grans qüestions. 

D’El rei Lear en diu que és l’obra de Shakespeare que més s’acosta a la nostra època («Potser el més impressionant del món imaginatiu d’El rei Lear és la manera com emmiralla la consciència del nostre segle»). ¿Per què?
Crec que va ser Northrop Frye qui va dir que Hamlet era l’obra que havia d’interessar més al segle XIX. No en recordo les raons, però que al XX ens interessés tan Lear és obvi; hi ha hagut tantes guerres i tanta bestialitat que per força s’ha posat al descobert l’absurditat de la vida humana, i Lear és això. Al segle XX li va costar molt poc d’entrar a Lear. Crec que també és Northrop Frye qui diu que al segle XXI, i tal com van les coses, Antoni i Cleopatra serà una obra que ens interessarà molt per les tensions nord-sud, que a l’obra són les tensions entre Roma i Egipte. Ara ho simplifico molt, però em va fer gràcia perquè Shakespeare és sempre tan actual que, segons el lector i l’època, interessa més unes coses que d’altres. 

De Macbeth en destaca l’anàlisi sobre la relació entre el poder i la maldat, i diu que ensenya que «molt sovint l’ambició desmesurada s’ajunta amb la buidor de l’esperit».
Aquest tema és realment interessant perquè és molt viu i a més a més retrata els polítics actuals. Però Macbeth és una obra tan rica… Fa poc he fet el pròleg a la nova edició i allà he parlat de la naturalesa del mal a la humanitat. L’home té potencialment la capacitat de fer el mal d’una manera intrínseca, i penso que Macbeth també va d’això tot i que sempre es digui que és una obra que tracta sobretot l’ambició i el poder. Però si Macbeth parlés de l’ambició, ¿què carai hi foten les bruixes allà al mig? Les bruixes tenen un paper i s’ha de pensar quin és. Les bruixes comencen dient: «El que és bonic és lleig i el que és lleig és bonic», és a dir, tergiversen l’ordre moral. I, aleshores, a la primera aparició, Macbeth diu: «Un dia tan lleig i tan bonic no l’havia vist mai», com si ja estigués sota la influència de les bruixes. Macbeth és bàsicament la possessió del mal en una persona, una persona que està cosida pel mal i que no pot deixar de fer mal però, alhora, té una consciència moral molt afinada. No és com Ricard III, que gaudeix fent el mal; a Macbeth li sap molt de greu però no ho pot evitar, està sotmès a les forces del mal. Sí que hi ha ambició, evidentment, però, per exemple, penso que és més ambiciosa la seva dona que no pas ell.
Sobre la frase que has citat «molt sovint l’ambició desmesurada s’ajunta amb la buidor de l’esperit»… En l’època que vaig fer aquest llibre em preocupava molt aquest tema. He observat que com més vida interior té la gent, menys interessada està en dominar els altres i per tant a buscar el poder. La recerca del poder està lligada amb la pobresa interior i la buidor d’esperit. Macbeth és de les meves preferides, sempre m’ha captivat molt. 

Ara que diu això de dominar els altres, recordo que algun lloc diu que l’obra preferida de Marx és Timó d’Atenes.
Sí; precisament ara l’estic retraduïnt i, fent-ho, he pensat molt amb Marx, intentant esbrinar perquè era la que li agradava més. Jo crec que allò que va interessar a Marx de Timó d’Atenes va ser el tema dels diners i de la riquesa, del seu repartiment, la fragilitat de la riquesa i la capacitat que té de transformar a les persones. És a dir, un idiota ric pot ser admirat per la societat, però si li treus els diners ningú li diria res. Això li devia interessar molt a Marx. A més, és molt bonica. També és de les que m’agrada més (riu). M’agrada tot Shakespeare, però depèn dels dies hi ha preferències… 

Una vegada va dir que hi ha èpoques que tendeixen cap al Dante de la Divina Comèdia i d’altres que ho fan més cap a Shakespeare, i que ara estem en una etapa shakespeariana. Exactament quin sentit dóna a cada una?
Aquesta idea no és meva, me la va dir en un congrés i de paraula un poeta italià, Franco Fortini. Vam estar parlant molt de Shakespeare perquè ell també n’era un entusiasta, i em va dir: «¿T’has fixat que, en la recepció de Dante i de Shakespeare, les èpoques que Dante interessa més, Shakespeare interessa menys?». El que passa, però, és que encara tenim poca perspectiva per poder-ho afirmar com una llei. De totes maneres la raó que hi havia sota el que va dir Fortini s’ha d’entendre a partir de la constatació que, per exemple, el segle XVIII no era un segle gaire favorable per entendre bé a Shakeapeare. Aleshores hi havia d’haver unes regles i Shakespeare se les salta totes. Evidentment que es representava i que hi havia gent a qui li agradava, però als àmbits culturals no era gaire apreciat. Voltaire el criticava, per exemple. En canvi es podia entendre millor a Dante. És curiós, sembla com si hi hagués una alternança entre fe i ateïsme. Això és molt agosarat de dir, perquè no sabem si Shakespeare creia en Déu o no, no ho sabrem mai, però si et fixes en les coses que va escriure, hi ha una lucidesa tan enorme sobre l’abandó a què està abocada la vida humana que una persona sostinguda per la fe no hauria escrit el que va escriure Shakespeare. Es podria dir que ho feia dir als personatges i que potser ell no s’ho creia, però el sol fet que fos capaç d’expressar tan bé aquesta desesperació humana em fa pensar que no hi creia gaire amb els déus. En canvi Dante segur que sí. 

¿Entre Dante i Shakespeare no es podria dir simplement que el primer és més obscur i el segon més lluminós, més transparent?
Això és una qüestió de medi. El teatre s’ha d’entendre a la primera, per això no pot ser que s’escrigui d’una manera massa difícil, perquè qui va al teatre no pot dir a l’actor: «Escolti, ¿pot tornar a repetir això que no ho he entès?». En canvi si llegeixes la Divina Comèdia pots tornar enrere i per tant l’autor es pot permetre ser més complicat. La complicació en Shakespeare no ve del llenguatge, ve dels temes que es toquen, dels arguments, de les estructures… Això a vegades pot ser molt i molt complex, però el llenguatge s’entén de seguida, a la primera. Per tant, cal traduir-lo així, de forma que també s’entengui en català. Ho dic perquè hi ha traduccions que no s’entenen i no tenen en compte que ho ha de sentir un espectador, no és una cosa que t’ho llegeixis a casa teva, s’ha de veure. 

La setmana passada es va fer a Girona una de les últimes representacions del Juli Cèsar d’Àlex Rigola. ¿Pot fer una valoració de la lectura que n’ha fet el director del Teatre Lliure?
L’he vist set o vuit vegades. Vam treballar junts en el text. Crec que l’Àlex és un director que té espurnes de geni. És molt agosarat, no copia mai res, tot és creació pròpia i fa la feina que ha de fer un director. Bé, bàsicament són dues feines… o, més ben pensat, potser tres: fer la dramatúrgia de l’obra, dirigir molt bé els actors i tenir creativitat per dissenyar la posada en escena (la part més creativa del director ja que les altres dues són més tècniques). Tant a Juli Cèsar com a Glengarry Glen Ross, l’Àlex dirigeix tan bé els actors que et preguntes: «¿d’on han sortit aquests actors? No els havíem vist mai!» Això és perquè estan molt ben dirigits. M’agrada molt com treballa i estic molt content de poder col·laborar amb ell. A Juli Cèsar pot sobtar veure un Octavi de dotze o tretze anys… Penses: «Quina cosa més rara!». Octavi era jovenet quan va passar això, tenia vint-i-dos anys però no pas catorze. Per tant, aquí hi ha una intenció. I la manera com presenta la batalla és genial.
 

¿Quins són els defectes més recurrents en les representacions de Shakespeare que es fan avui en dia? 
Jo no sóc exactament un home de teatre però com a espectador tinc la impressió que a Anglaterra fan unes produccions massa tocades i posades, és a dir que no arrisquen gens. Al revés del que fa l’Àlex, que s’arrisca molt. Allà, les produccions de la Royal Shakespeare solen ser excessivament contingudes, es podrien exposar una mica més. Però, vaja, la qualitat dels actors i de la tradició és indubtable… Això és buscar els defectes petits. Pel que fa a aquí, abans de fer Shakespeare la gent hauria de fixar-s’hi més, fer una lectura més profunda i dedicar més hores a assajar i a polir. Una comèdia contemporània la pots fer més bé o més malament però no es nota gaire. Shakespeare demana que fins i tots els actors secundaris siguin bons, com per exemple els missatgers: a les obres històriques hi ha missatgers que porten noves al rei explicant si la batalla va per aquí o per allà. Són veus molt líriques i si aquest missatger no sap dir el vers, s’enfonsa tot. Per una banda l’espectador sent unes paraules que no troben l’expressió adequada i, per l’altra, veu que hi ha un senyor que no sap ben bé què diu, que parla però que no se l’entén. Si s’aprofundís més amb les lectures, tot sortiria millor. Hi ha gent que diu que no hi ha actors bons, jo crec que sí. Quan un actor està ben dirigit, funciona, això és impepinable; ho hem vist al cine, al teatre i a tot arreu.

A l’introducció dels «Sonets» diu que durant l’últim quart del segle XX «la cultura genuïna ha estat envaïda per una caricatura o simulacre mediàtic». D’això, però, també n’extreu alguna conclusió positiva… 
Sí, perquè si no n’hi hauria per suïcidar-nos (riu), hem de ser optimistes. Aquesta democratització de la cultura, que provoca que tanta gent per primera vegada tingui accés a la cultura, per força ha de tenir resultats positius a la llarga. Però lo primer que hem notat ha estat una banalització de la cultura provinent dels mitjans, sobretot de la televisió però també de les editorials, que desorienten a la gent posant en una mateixa col·lecció coses que estan bé i coses que no valen res però que es venen. A Anglaterra això no passa. Allà els best-sellers barats no estan mai a la mateixa col·lecció que els clàssics. Aquí hi ha una barrija-barreja, una confusió entre literatura i premis literaris… Aquesta democratització de la cultura no ha comportat de moment que la gent llegeixi clàssics per gust. Es llegeix literatura contemporània molt dolenta; a vegades bona com per exemple Soldados de Salamina, però al costat d’això es llegeixen coses realment il·legibles. És massa aviat per veure què passarà. Hem d’esperar que la gent continuï llegint i acabi adonant-se que les millors coses i els millors criteris per saber com s’ha d’escriure ho trobarà als clàssics.