Entrevistes / Josep Ramoneda

Entrevista feta en Barcelona el 19-II-2004 amb motiu del desè aniversari del CCCB.
Josep Ramoneda

periodista i filòsof
“L’ensenyament hauria de ser el fet diferencial de Catalunya”

 

F

a una dècada, quan es va inaugurar el CCCB, no hi havia molts dels equipaments culturals que actualment hi ha a Barcelona i amb els quals el CCCB ara ha de compartir-hi l’oferta cultural de la ciutat. Amb quin espai s’ha quedat el Centre?
Efectivament, molts dels equipaments que hi ha ara aleshores no hi eren i, de fet, tots eren equipaments olímpics que finalment van resultar ser postolímpics. Es va donar la paradoxa que l’únic que no era olímpic, el CCCB, va acabar sent el que primer va inaugurar-se després dels Jocs Olímpics. El fet d’estar en aquell moment gairebé en un règim de monopoli probablement ens va facilitar l’entrada i la inserció a la ciutat, i molt ràpidament ens vam convertir en un lloc força central de la vida cultural barcelonina. L’aparició d’altres institucions -ho dic sempre- ens ha fet guanyar llibertat en el sentit que ara som més lliures per ser com vulguem ser. Ja no tenim aquella angoixa de pensar que si alguna cosa no es fa aquí no es farà enlloc. Ara hi ha institucions amb més recursos que poden fer certes coses millor que nosaltres, i així podem dedicar-nos a allò que realment distingeix un centre amb vocació de creador cultural: fer exposicions de creació pròpia. El mateix passa amb els grups associats que acollim. Abans, dir que no a algú et sabia greu perquè equivalia a deixar-lo sense saber on podia anar. Ara, si dius que no a algú no passa res, perquè pot anar a molts altres llocs. Per tant, hem guanyat amb llibertat i amb exigència. Ho hem de fer més bé i hem d’inventar més. Cada vegada que veiem que algú ha fet alguna cosa que abans només fèiem nosaltres, vol dir que ens n’haurem d’inventar una altra.

S’ha anunciat una ampliació per l’any que ve. Això vol dir que l’espai s’ha fet petit?
Sí, evidentment; l’espai se’ns ha fet petit i ens calen alguns elements importants: una sala gran on hi càpiguen 500 o 600 persones i que permeti fer-hi un tipus d’activitats autofinançades -ara és molt difícil fer-les, ja que no podem encabir-hi més de 200 o 300 persones-, necessitem una sala polivalent i gran, una sala plató per a activitats de petit format, ampliar les aules i guanyar espai per al nostre centre de documentació.

Per cert, què li passarà al mur de graffities que hi ha davant del CCCB quan s’inauguri la facultat de la UB que està en construcció?
Quan s’inauguri la facultat el mur saltarà, és clar. Però estem treballant per poder fer un altre mur a la plaça Coromines -aquí al cantó- per tal que aquests grups d’artistes tan ben organitzats puguin continuar fent les seves intervencions. Amb una cadència temporal sorprenent apareix un grafit i, al cap d’uns dies -suposo que deu ser un temps pactat-, arriba algú altre i hi pinta a sobre, no passa res i ningú es queixa, no veig que mai es generi cap conflicte.

Per commemorar la dècada, el CCCB celebrarà una festa. En què consistirà?
Serà un festa dins l’austeritat que caracteritza aquesta casa; no som ni amants del protocol ni ens agraden gaire les inauguracions i els discursos. Serà una festa convencional: a partir de les vuit de la tarda hi haurà copes i alguna cosa per menjar, música amb dj’s, actuarà un grup del Raval que es diu 08001,… I així passarem el vespre, amb els amics que vinguin a celebrar l’aniversari. Dissabte i diumenge seran jornades de portes obertes i hi haurà deu pantalles que sintetitzaran mitjançant un vídeo els deu anys del CCCB.

Fa unes setmanes va afirmar a El Periódico: "sóc partidari de desenvolupar un cert cosmopolitisme català, encara que això soni a contradicció". Podria explicar una mica aquesta contradicció?
La meva intenció i postura respecte a aquest tema sempre ha estat la mateixa. Jo no sóc relativista, crec que hi ha uns valors universals i que, sobretot, hi podria haver un mínims drets universals compartits. No crec massa en el multiculturalisme, sinó que, fonamentalment, de cultura n’hi ha una i tot plegat són diferents modulacions d’aquesta mateixa cultura. Cap d’aquestes té dret a cap exclusiva ni obliga res a ningú. És a dir, ningú està obligat a res per pertànyer a una cultura o a una altra. Em sembla que en un país com el nostre, on a vegades hi ha una certa tendència a mirar-se el melic -certa tendència a l’embadaliment-, mantenir la perspectiva global és molt necessari. Potser més que això, és necessari fer l’acte voluntarista de voler tenir veu i ser actor en aquesta perspectiva global. Al mateix temps, això no treu que estem en un lloc i que segur que hi ha coses d’aquest lloc que ens impregnen. Començant perquè som al Raval, seguint perquè som a Barcelona i seguint perquè som a Catalunya. Aquesta és la idea que volia expressar amb aquest joc de paraules del "cosmopolitisme català".
En bona part d’allò català hi ha cert escepticisme interessant. Per dir-ho d’una altra manera: quan el català no es posa massa formal, hi ha un escepticisme que a mi em sembla interessant en els temps que corren.

Aquesta deu ser la millor manera que el CCCB es faci un lloc en l’escena internacional de centres culturals…
El lloc ens l’hem anat fent amb la nostra activitat. Primer teníem una preocupació principal: situar-nos en el mapa d’Europa. Per diverses circumstàncies ho vam aconseguir força aviat; el perfil de centre que treballa al voltant de la qüestió urbana ens hi va ajudar. Ara una línia estratègica bàsica és la d’obrir-nos cap a uns territoris que no són els més cultivats aquí, com els antics països de l’est, Àfrica o Llatinoamèrica. Sense que això vulgui dir que deixem de mantenir relació amb les metròpolis tradicionals de la cultura occidental, però esforçant-nos en tractar de tu a tu i com a actors en el mateix pla a totes les coses que ens vinguin de qualsevol procedència. Curiosament, és probable que on anem més endarrerits sigui a Espanya, però això forma part dels vicis; ja ens coneixem uns i altres, i sempre és difícil que una cosa catalana entri fàcilment a Madrid, i viceversa.

Les 3 "C" del CCCB, a més de Centre de Cultura Contemporània, poden significar Cultura, Ciutat i Creació…
Una vegada vam fer aquest joc de paraules en un prospecte, però en realitat CCCB és Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Ara, sí que Cultura, Ciutat i Creació és una manera de sintetitzar l’esperit d’aquesta casa…

Es podria dir que fins ara s’ha posat més èmfasi en l’aspecte ciutat i que ara comença una etapa més dedicada a la creació?
En certa manera sí, encara que no deixem gens aquest signe identitari nostre que és la cultura urbana. Avui en dia, dir "creació urbana" gairebé és una redundància: no hi ha creació que no sigui urbana en el món actual. Pot ser que sembli que anem més enllà quan en realitat no ho fem tant… En tot cas, encara que en algun moment pugui semblar que el tema urbà està menys present en les exposicions, ho està més en altres activitats com per exemple cursos, conferències, debats, centre de documentació,… Acabem de posar en marxa un parell de xarxes internacionals centrades en el tema urbà, una d’europea sobre espai públic i una de global amb Yale, Bombai i Johannesburg sobre l’impacte de la globalització a les ciutats.

Perdoni la pregunta, però per a vostè què és la cultura?
Uf! Em penso que no hi ha cap altre concepte sobre el que hi hagi més definicions… Des de la clàssica de Hegel: "la cultura és la manera de parlar, treballar i desitjar d’un col·lectiu", fins a la que entén la cultura com aquelles fites simbòliques que marquen els punts de referència d’una persona, una ciutadania o una comunitat. És difícil fer-ne una definició estricte. Estaria content en invertir una mica els papers i dir que crec que les societats haurien d’aconseguir entendre que la cultura és un bé de primera necessitat. Potser dient això semblarà que estic acotant una mica el mot cultura, però em permet fer una cosa al meu entendre molt important: relacionar cultura amb una prioritat absoluta: l’ensenyament. Crec que l’ensenyament ha de ser el gran objectiu polític d’un país, i més en un país petit com Catalunya. Aquest hauria de ser el seu fet diferencial. Si tens un nivell d’educació molt fort, tot l’endemés, sigui la definició que sigui, es dóna amb escreix, començant per la creació. Si tens un país d’un nivell educatiu molt alt, el nivell de creativitat també pujarà.
Però bé, reconec que és molt difícil avaluar el nivell de creativitat d’un país, és molt complicat tenir uns criteris objectius perquè hi ha moltes coses i en molts llocs diferents, sense relació les unes amb les altres. No és tan fàcil com abans, que els mitjans de comunicació eren molt limitats i la gent que hi accedia també. Es podia crear una bombolla al voltant d’una tertúlia literària per exemple, i tot semblava molt més gros del que era. També hi ha un altre element important: donem per sabut que la creativitat és en uns llocs molt concrets: l’art, la literatura,… I això és el primer que ens hauríem de qüestionar: On és la creativitat puntera? I aleshores anar-la a buscar. Potser sí és a l’art i a la literatura, però també als laboratoris,… En molts altres llocs. Hi ha molts tòpics per posar potes enlaire en el tema de la creativitat.

S’està preparant una gran exposició en col·laboració amb el Fòrum sobre la guerra. Podria avançar-ne alguna cosa?
Sí, és una exposició important, probablement la més important en dimensions que hem fet fins ara en aquesta casa. No la podríem haver fet de tanta envergadura sense l’ajuda del Fòrum. Es tracta d’una exposició sobre la guerra del segle XX i el segle XXI, però no està organitzada cronològicament, sinó temàticament al voltant d’aquests cinc grans àmbits: la socialització de la violència, la construcció de l’enemic -pas previ, pròxim o llunyà, a qualsevol guerra-, les hostilitats de la guerra -la batalla, el bombardeig,…-, l’endemà -la victòria, la derrota, la pau, la reconstrucció,…- i la memòria. El material és molt divers, des d’obres d’art fins a material d’exèrcits d’arreu del món o reportatges fotogràfics. És una exposició comissariada per tres persones que crec que formen un equilibri molt interessant, són José María Ridao -diplomàtic i bon coneixedor d’aquests temes-, Francesc Torres -artista que ha treballat en qüestions de memòria i arqueologia de la guerra- i Toni Monegal -professor d’Història de l’Art Contemporani a la UPF-.

En una recent entrevista a El País adverteix del perill que els centres culturals de Barcelona es converteixin en una simple atracció turística.
A mi em sembla perfecte que vinguin turistes i que Barcelona es converteixi en una ciutat de turisme cultural, però seria un error que el turisme es convertís en un criteri de programació. Aquesta és la idea. Hi ha coses que seran un reclam turístic facin el que facin, com la Pedrera, el Parc Güell o el Museu Picasso; està bé que funcionin i que la gent vingui i les vegi, independentment del que programin continuaran sent un reclam turístic. Però n’hi ha d’altres que, com el CCCB, està molt bé que tinguem públic estranger però els criteris de programació han de ser realment culturals, no tant pensats per un visitant ocasional sinó pel consumidor real de cultura: el que és aquí tot l’any, ve, repeteix i busca unes determinades coses. El criteri ha de ser creació i divulgació pensant en termes culturals molt més que en termes "¿ara què farem que pugui atreure el màxim de turistes possibles?" Afortunadament ja tenim prou coses en aquesta ciutat perquè vinguin els turistes; al barri Gòtic hi vindran sempre, no cal que condicionem tot l’endemès a això. Al revés, com més autèntica sigui la vida cultural que oferim, més bo serà el complement i més possibilitats hi haurà que es quedin més dies.

Precisament ara es compleix un any de les manifestacions en contra de la guerra, unes de les més multitudinàries de la història de la ciutat. En queda alguna cosa de tot allò?
Moltíssimes coses. Segur que hi ha moltes organitzacions disperses que desconeixem de gent que a partir d’allò s’ha seguit veient i fent coses. A aquest tipus de grans manifestacions conjunturals que unifiquen a gent molt diversa al voltant d’un fet important i greu, no se’ls ha de demanar allò que no poden donar. És a dir, tota aquella gent no podia estar junta més d’una setmana o de quinze dies. Són gent que tenen visions del món i interessos del més diversos possibles. Allà hi havia des de radicals antisistema fins a liberals absolutament representatius del que seria qualsevol partit de dretes europeu o americà, i enmig d’ells gent de tota mena. Això, evidentment, més enllà d’un punt de coincidència que és el de no voler una guerra absurda; aquí s’acabava i aquí començava tot. Per tant, sorprendre’s que després, malgrat totes aquestes mobilitzacions, el senyor Aznar aconseguís empatar a les eleccions municipals és confondre una mica la realitat de les coses. Segur que hi va haver uns quants milers de persones que van anar a les manifestacions i que després van votar el PP. Per què? Doncs perquè estaven en contra de la guerra però a l’hora d’anar a votar hi va haver una suma de factors que per ells van resultar més important, i més en unes eleccions municipals, en què el factor alcalde és important. Tornarà a guanyar el PP les pròximes eleccions? És possible, però si ho fa no serà gràcies a la guerra, al revés, la guerra li posarà les coses una mica més difícils de com les hauria tingut sense ella.
Estic segur que tot això deixa pòsit, i també que la idea d’una opinió pública europea està més afermada que abans. L’endemà del Maig del 68 la dreta francesa va guanyar les eleccions per la majoria absoluta més esclatant que ha tingut mai, i ningú dubta de la influència que va tenir el Maig del 68 a la segona meitat del segle XX. Però sí que hi ha un punt molt frustrant per a la ciutadania, i és la sensació que l’opinió d’una amplíssima majoria no sigui suficient per a determinar una acció de govern en una democràcia. Jo tinc molt clar que els governs han de governar segons ells creguin i no en funció d’una majoria conjuntural però, dit això, quan aquesta majoria conjuntural és tan gran, per a la mateixa salut de la democràcia s’hauria d’esperar que el govern se’n fes d’alguna manera portaveu.

Aleshores va publicar un article on afirmava: "cal salvar l’honor de la raó"; uns mesos més tard Aznar va fer unes declaracions en què va dir: "más que las causas, lo que debe interesarnos del terrorismo son sus efectos"…
Aquest és un exemple que confirma que s’ha de salvar l’honor de la raó, perquè si comencem a encarar els problemes sense voler conèixer-ne les causes, anem malament. No dubto que és important l’efecte d’un acte terrorista i que, per tant, les víctimes són prioritàries des d’un punt de vista de respecte i de proximitat humana, però tampoc dubto que si no s’entenen i s’esbrinen les causes del perquè passen determinades coses, és molt difícil atacar-les. Aleshores és quan per lluitar contra això es fa una guerra militar, com si tingués res a veure el terrorisme amb un conflicte entre dos exèrcits. Així no es resolen els problemes sinó que s’agreugen. El que ha passat, però, és que s’ha fet un ús del terme terrorista indegut per fer coses que no tenien res a veure amb la lluita antiterrorista.

Al llibre "Después de la Pasión Política" es mostra comprensiu cap a cert desencant o escepticisme de molts joves respecte a la política. Com es traduirà aquest sentiment en el futur, quan aquesta generació sigui adulta?
Doncs no ho sé, se’m fa difícil imaginar unes generacions que han tingut un recorregut vital significativament diferent al meu. El que sí tinc clar és que el fet que hagin conviscut en una mena de desencant i desinterès cap a la política no té perquè ser determinant de res. En el fons, la política apareix quan la gent comprèn que és una bona -o l’única- manera per poder resoldre uns problemes que ens concerneixen a tots. Potser la política no ha demostrat ser suficientment eficient per a aquesta exigència durant cert període de temps però, en la mesura que els problemes continuïn existint, potser els mateixos que ara veuen la política com una cosa llunyana comprendran que o s’enfronta la qüestió d’una política per una banda més decent i per l’altra més eficient, o caurem en una situació caòtica, ja sigui cap al cantó dictatorial o cap al cantó del descontrol. Tinc la sensació que, si badem, el món va cap a una mena d’apartheid; i els apartheids ja sabem com acaben sempre. El món actual em recorda molt a Sudàfrica; hi ha un 20% que ho té gairebé tot i un 80% que no té gairebé res. A més a més, aquest 20% ven i exporta els valors dels drets humans i el 80% ni toca res de tot això ni cap tipus de riquesa. Això és sostenible limitadament. Quan un 20% ho té tot i un 80% no té res, o el 80% s’aixeca i posa la situació potes enlaire o el 20% envia a la guàrdia civil. Això sempre ha anat així al llarg de la història.

Al pròleg de "Del tiempo condensado" hi ha una frase contundent, diu: "l’ideal més gran que la humanitat s’ha plantejat segueix sent el mateix: que cada un dels homes i dones sigui capaç de pensar i decidir per si mateix".
Sí, aquest és l’ideal de la Il·lustració definit per Kant i n’estic absolutament convençut. De tots els projectes ideològics, religiosos i polítics que he sentit fins al dia d’avui no n’hi ha hagut cap que em semblés més digne ni més noble que aquest. Per mi no hi ha cap altre objectiu que l’emancipació de les persones, i això significa que cadascú sigui capaç de decidir i de pensar per si mateix.