Entrevistes / Adrià Puntí

Entrevista feta a Salt el 22-X-2003 amb motiu del concert a la sala Apolo (Barcelona) el 23-X-2003.
Adrià Puntí

músic

 

E

l concert del pròxim diumenge forma part del “Tour Mai Tenkis”. ¿Per què aquest nom?
Això de posar noms a les gires és una mica una broma. És una moda dels grups estrangers, diuen “La gira deixonsis no sé què”, però aquí fem el que podem. Des que vaig començar en solitari la meva gira es diu “Tour Mai Tenkis”, que vol dir que comença però que no es tanca. Així vam començar, i des de llavors fem el que podem.

Ja vas fer un concert a la sala Apolo el juny passat. Hi haurà alguna novetat ara?
Hem introduït noves cançons. Aquell potser va ser un concert amb un repertori més curt, ara hem afegit cançons més velles però el disseny serà el mateix. La columna vertebral serà el “Maria” però ara estem més rodats. A cada concert que fem hi ha coses noves.

Estaries d’acord en dividir els teus tres discos en dues etapes, una més rockera -el “Pepalallarga i…”- i una altra més reposada -“L’hora del pati” i “Maria”-?
És veritat que el “Maria” és un disc més acústic, però a vegades la canya no és només una disfunció, sinó una actitud. En aquest sentit, de canya també n’hi ha a “L’hora del pati”. Per exemple, la cançó “De muda en muda” del “Maria” té força amb gairebé només un instrument. És una base rítmica de hammond amb una guitarra acústica. És canyera i austera a la vegada.

Pel que fa a la veu, a “Pepalallarga i…” cantaves en un registre més alt, semblant al de la teva època Umpah-pah i, en canvi, a “Maria” l’has baixat una mica…
Sí, m’expresso d’una forma més natural, encara que tan natural és aquesta com la veu d’abans. La veu em canvia depèn de com em trobi. Aquest és un disc força en directe, gravat en molt pocs dies. Les preses són a la primera, “tal com raja”.

Els espectacles poètics que vas fer junt amb la Txe Arana tenen alguna cosa a veure amb l’especial sensibilitat de les teves cançons a partir de “L’hora del pati”?
Quan fas coses que tenen a veure amb la música sempre t’influencien. Durant la gestació del “Maria” hi van haver alguns d’aquest espectacles. Cada procés creatiu et dóna informació pel següent procés. Quan vaig fer “L’hora del pati” ja estava rebent informació pel procés creatiu que faria després.

Heu planejat publicar les poesies que vau recitar?
Hi havia un projecte però ara mateix la Txe Arana i jo hem pres diferents camins. En tot cas, mai se sap com s’acabarà.

Allò que sí tenen en comú els tres discos és la producció de Quimi Portet. Fins on arriba la seva col·laboració?
Jo diria que al “Maria” la producció ha anat més a càrrec meu que seu. Tot i això, en els crèdits d’aquest disc no surto com a coproductor perquè no volia ni firmar-lo, volia titular-lo “Maria” i prou. Però si ja costa vendre discos ara, imagina’t que no posés el meu nom… En tot cas, en Quimi és una persona important a la producció, i una de les coses de les que estic més content és que amb el mateix equip cada disc és diferent. Crec que hi ha similituds, però cada un són històries diferents.

Aquesta bona sintonia entre tu i en Quimi Portet no acabarà algun dia amb una formació conjunta?
De fet, crec que en Quimi i jo ja funcionem com un grup. El que passa és que no està estructurat de la manera típica dels grups: gravar un disc i després anar de gira junts. També és una qüestió generacional i d’una situació personal diferent; la meva vida és molt diferent a la d’en Quimi. Crec que som un grup, però cada un té el seu rol.

Què compons primer, la lletra o la música?
Les lletres solen ser després de la música. Les lletres i el concepte es van treballant a part fins que es plasma en unes paraules concretes i es fusiona amb la música. També, a vegades, la lletra serveix per arrodonir la música.

Les teves lletres són molt castisses, d’un català molt gironí…
És el que mamo, seria absurd anar-lo a buscar a una altre lloc. A més, crec que el català d’aquí Girona és molt bonic. Les lletres són un percentatge molt important de les cançons; una cançó és, bàsicament, una melodia i unes lletres. Ho pots arranjar de moltes formes però, al cap i a la fi, és una línia melòdica amb unes lletres. Per mi les lletres són molt importants. Hi ha altres tipus de músics que deixen les lletres més de banda, però jo sempre he treballat molt aquest aspecte.

I en aquests temps d’ “Operaciones Triunfos”… com et prens tota aquesta gent?
Millor que facin això que no pas una altra cosa… jo intento viure, no al marge, però sí d’una manera que no m’afecti. Crec que hi ha una altra Operación Triunfo superior a això, però no m’hi trenco gens el cap. Tot cau pel seu propi pes.

A principis de mes vas guanyar el premi Puig-Porret, atorgat pels crítics musicals al marc del Mercat de Música Viva de Vic. Et va sorprendre?
Sempre està bé rebre un premi, a més, si és el tercer que rebem amb aquest disc. Però és trist que aquest treball hagi tingut tan poc ressò. És un àlbum important, i després de l’Altaveu i de l’Enderrock, un tercer premi està molt bé. Sempre és d’agrair, més val un piropo que una pedrada.

El dissabte tocaràs a Canet dins del “Festival Canet més de 6”. Un festival que recorda l’esperit reivindicatiu de principis dels 70…
La vida és molt cíclica i tot torna, però està bé que es recordi. Un altre tema és si aquest és el millor disseny per un festival, però sigui com sigui està bé que facin un esforç. Els músics i creatius d’aquest país a vegades ens queixem del poc interès que tenen per nosaltres, i per això és d’agrair que es faci aquest festival.

Per acabar, fes un petit comentari d’algunes de les teves cançons, si us plau. De “Pepalallarga i…”: “Solitud”.
“Solitud” és un disseny de cançó molt diferent de les altres. La lletra està inspirada en un poema d’una amiga meva, la Maria Rovira, i vaig tardar dotze anys per fer-la. Normalment acostumo a fer la música per una part i per l’altra el concepte. Després d’aquesta cançó he fet temes a partir de textos de Maria Aurèlia Capmany en què m’havia de basar amb uns escrits tancats, però abans encara no ho havia fet mai. És la primera cançó que vaig fer amb una lletra ja escrita, per això m’hi vaig trencar molt el cap, exactament vaig tardar dotze anys per trobar la música adequada. Tot i això, al final no segueix el poema exacte però la idea conceptual és la mateixa.

Què en pots dir d'”Ull per ull”, una de les teves cançons més conegudes?
D'”Ull per Ull” a mi m’agrada especialment la lletra. Em recorda a una pel·lícula que vaig veure de petit que es deia “La guerra dels botonets”, crec que estava inspirada en un llibre de Jean Cocteau. Ens ho vam passar molt bé gravant aquesta cançó.

A la portada de “Pepalallarga i…” apareix una fotografia on fas un gest que recorda “Un chien andalou”, de Buñuel i Dalí.
Això tot el món ho relaciona però no té res a veure. De petit, quan la gent anava a la discoteca, jo i els amics anàvem al cine Orient, d’aquí Salt, perquè ens agradava més el cine que la discoteca. Per això Buñuel sempre ha estat amb mi, però la foto de “Pepalallarga i…” no hi té res a veure. Recordo que durant aquella sessió de fotos estava cansat i ja no sabia com posar-m’hi. Vaig agafar el primer que vaig trobar, unes estisores, i vaig fer aquell gest. En canvi, a “La columna de Simeón”, l’últim disc d’Umpah-Pah, sí que estava pensant en la pel·lícula “Simeón del desierto” de Buñuel, que sempre m’ha agradat.

I sobre “Muriel”?
És la història d’un violí, de quan estudiava aquest instrument. El nom no es refereix a cap dona. Ara conec alguna dona que es diu així, però no pas quan vaig fer la cançó.

I “Coral·lí”, de la que n’hi ha dues versions a “l’Hora del pati”?
Des del principi li vaig veure moltes versions a aquesta cançó. Al disc n’hi ha dues, certament, però n’hi podrien haver fins a cinc o sis. Per exemple, Neil Young també ho va fer amb “Hey hey, my my” i “My my, hey hey”. Jo ho vaig fer per començar i acabar el disc amb la mateixa cançó, aprofitant que donava de sí, harmònicament i melòdica.

Algun secret sobre “No em toquis la pampa”?
La lletra em va sortir de manera automàtica. La vaig fer anant amb tren de Cerdanyola a Barcelona. Durant el trajecte -que dura molt, per cert- no sabia què fer i va sortir aquesta cançó.

Com va ser la col·laboració de Gerard Quintana al disc “Maria”, en què canta de fons a “De muda en muda”…
Va ser per casualitat; el dia que la gravàvem va venir a l’estudi i s’hi va ajuntar. Casualment, també m’havia ajudat en fer la lletra de la cançó, perquè conté un riff de guitarra que em recorda a Pau Cardona, germà d’un membre de Sopa de Cabra. “De muda en muda” parla de la vida dels músics, el títol es refereix al fet que els músics sempre anem d’una banda a una altra.

Per acabar, un parell de comentaris sobre “Longui núm. 13” i “Presumida”.
Sempre hi ha un longui a tot arreu, no? De bona fe (riu). És una cançó especial dins del disc “Maria”. Pel que fa a “Presumida”, es tracta d’un divertimento; ja que el disc, en part, és un homenatge a les dones. També hi havia d’aparèixer la part presumida i la coqueteria de les dones. No hi ha mala intenció, tot i que potser algú es pot donar per al·ludit o al·ludida. Inicialment no és en sentit pejoratiu, però si algú se sent al·ludit…